El cas d'Hiroo Onoda pot ser siga el més paradigmàtic entre aquells soldats japonesos que aillats en els seus destins durant la II Guerra Mondial, no conegueren la fi d'esta confrontació fins a alguns anys després i continuaren plantant batalla pel seu conte allargant el conflicte personalment sense saber que les conflagracions havien cesat en 1945. Hiroo Onoda de fet, va continuar el seu conflicte fins a 1974, 29 anys després, i va fer anar des de Japó fins a l'illa filipina de Lubang al seu superior per a que li ordenara que deixara de lluitar (gràcies que el seu cap encara vivia sinó la guerra mai haguera acabat per ad ell)Buscant informació al voltant d'estos soldats japonesos, ha vist que no sóc el primer en fer us del síndrome del soldat japonés per a establir paralelismes en conflictes enquistats, pero en tot cas, fea temps que tenia en el cap fer esta entrada ambientada d'esta manera com a número 100 d'este blog, i no crec que no ser el primer, ni tindre la primera idea li lleve eixe paralelisme a la situació de determinades visions del valencianisme.
En els primers anys de la transició democràtica tingué lloc la coneguda com a Batalla de Valéncia, l'esclat del conflicte identitari valencià que s'arrela sense cap dubte en els últims anys del franquisme i en el trencament de les tèsis fusteranistes respecte a les posicions del valencianisme que podriem denominar històric i que es convertix en una oportunitat per als franquistes per a llavar la seua image com han senyalat diversos autors.
A partir d'eixe moment, pot ser des d'abans, el valencianisme no es pot definir com un concepte únic més allà d'una primera aproximació perque depenent del posicionament o de la tradició a qui cada valencianiste s'acullga, la bandera, el nom de la llengua, les normes del valencià, l'origen de l'idioma i del propi poble valencià varia i es pert en matisos tan diversos que es fa difícil definir el mateix valencianisme.
Al meu entendre, i com he manifestat en atres ocasions, esta conflictivitat, unida a atres factors, ha provocat que durant els anys següents a la transició, la pròpia societat valenciana li haja donat progresivament l'esquena a l'indefinit valencianisme per a dedicar-se a atres coses més productives o agarrar-se sentimentalment a atres identitats més clares. La qüestió és que mentres la societat ha arribat a una espècie de consens social al voltant dels símbols que encapçalaren la batalla com són llengua i bandera, els que activament es consideren valencianistes, o la majoria d'ells, o bona part d'ells, han mantingut ben altes les armes en la lluita, com si volgueren mantindre viu en ells l'esperit d'Hiroo Onoda.
Uns no volen donar la batalla per perduda i volen mantindre les seues posicions de trinchera, atres s'encaboten en fer de l'unitat de la llengua catalana el seu únic pensament diari com si el valencianisme consistira en una espècie de fe religiosa en la que cal repetir com una mantra que parlem català perque no hi ha pau espiritual fòra de l'unitat de la llengua. Atres fan dels accents la seua arma de guerra, perque cal diferenciar-se de l'enemic lo més possible, i si ells accentuen, nosatres no. Atres enarbolen banderes dels reis d'Aragó com si foren identificadores només dels valencians encara que els contraris s'enfaden si els primers utilisen la Senyera Valenciana perque no són de la part contractant de la seua porció de valencianisme. Uns continuen pensant que el Pais Valencià serà d'esquerres o no serà, mentres que uns atres uns diuen que açò és Lo Regne de Valéncia pero el seu rei és un descendent del Borbó que va decretar la desaparició de les nostres lleis forals, i per tant del nostre regne. Un autèntic embolic d'honors personals, dignitats mantingudes i posicions defeses fins a la mort. Pero en tot cas, vullgam o no, la guerra ha acabat.
